El final de l’inici

Eren quarts de quatre de la tarda, recordo que vaig pujar al cotxe i vaig restar uns minuts immòbil abans d’encendre el motor. Havíem estat massa estona donant-li voltes a tot plegat, i a la fi ens vam acomiadar amb una abraçada i dos petons, de la mateixa manera que ho havíem fet cadascun dels dies d’assaig, concerts, dinars i sopars dels darrers anys.

Els “Suîte Momo” decidíem aturar-nos, la durada de la gravació del tercer disc que teníem gairebé enllestit, el ressò d’alguna que altre expectativa no acomplerta i el desgast en les relacions van acabar amb un “fins aviat” a la família, sense data clara de retorn, més enllà del dinar de Nadal.

Vaig engegar el cotxe, i tot just sortint del portal d’en Roc, a peus de la Talaia que vigila les esquenes dels vilanovins i ribetans, vaig començar a cantar una melodia que feia mesos recorria el meu cos sense adonar-me’n i que em menjava per dins esperant l’avís de sortida com una endormiscada solitària.

Aquella melodia es convertiria aquell mateix vespre en la part que li faltava a “Mentre escriguis contes”, una de les cançons que composa el primer disc de “Pares”, i tal com resa la lletra …

“vesteix-te de dol i plora,

tornar a començar no fa per covards,

desfés-te de tot i vola,

després del comiat, ja res no fa mal”.

 

… allò era el final, el final de l’inici de “Pares”.

Anuncis

2 Comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s