Segur que el vols acabar ?

El productor i amic Danny.R del Moral (l’ordre dels factors en aquest cas sí afecta el producte final) em va qüestionar fa poc si realment volia acabar aquesta gravació o no …  i certament no es tractava d’una qüestió banal.

Ara fa tot just un any començàvem a gravar les primeres guitarres acústiques de la cançó  “Passen els núvols”, el 14 de març de 2014.

La gravació d’un projecte propi on controles tot allò que es fa i es desfà, on cada cançó és un trosset del teu recorregut vital, i on has desfilat despullat en cos,veu i ànima davant d’amics i coneguts a qui has demanat una col·laboració i implicació especial més enllà de la musical, ha resultat una experiència sorprenentment transcendent.

Ha estat un procés d’aprenentatge sobre mi mateix, sobre els meus límits i les meves capacitats, i també sobre aquells que m’envolten, la seva paciència i presència en la buidor dels vespres d’hivern i en els vermuts del migdies primaverencs.

Però sí …  el volíem acabar. Aquest cap de setmana hem enllestit les darreres gravacions del disc, de fet hem tancat el cercle tornant a gravar les bateries (cosa que normalment hom fa al principi), perquè volíem notar en aquest disc tota l’energia d’en Lluís Vidal podent tocar gaudint (com diu ell) amb tota la sonoritat, lluny de la fredor d’un robot mal anomenat claqueta i una referència desangelada, com una nadala cantada al juliol.

Només us puc donar gràcies per haver tingut aquesta oportunitat, gràcies per ajudar-me i haver pogut gaudir un procés de gravació com mai, i sobretot d’ haver-ho fet amb vosaltres.IMG-20150328-WA0004

Anuncis

La caseta del bosc

Els Pares tenim una caseta al bosc … una caseta feta de branquillons que no vol ningú, una astora de sotabosc de pinassa aspre i humida, una pinya seca que fa de pom i una habitatge d’ocell ocupada per una família d’esquirols.

És un bosc entre vinyes, i unes vinyes entre el bosc, l’entramat de la muntanya de Sant pau, al bell mig del Penedès històric,el mirador des d’on podem copsar el batec de la inquietant i amiga serra d’Olèrdola, que els Ibers van beneir per sempre més…

… I ens encanta, anar-hi a jugar.

Gran dia a l’estudi !

Dia assolellat, companyia immillorable, acumuladors d’energia plens fins dalt, el seguidor solar renaixia de les seves cendres mentre les gosses aconseguien bordar en Si menor, el pastís espectacular Red Velvet de la Vivi ajudava a assentar el projecte mentre l’olor de calçots a la brasa s’escolava a l’estudi en hores en que corríem un alt risc que el soroll dels budells afamats es colés en la gravació gràcies a la condensació dels micròfons.

Gran matinal de diumenge ahir a l’estudi Mi Casa Telefono Records (MCTR) a la sessió de gravació de guitarres acústiques i la col·laboració en la cançó “En boca cerrada” pel projecte de “Tú no! La novia!” d’en Toni Jordan.

🙂

Pares ?

“Pares” és el nom del nou projecte del músic penedesenc David Spinola, conegut entre d’altres projectes per haver estat  membre de bandes com “Suîte Momo” o “Los Rotos”, i acompanyant habitual del cantautor satíric Pere Tàpias.

Podem definir “Pares” com una formació lliure d’etiquetatge, una banda d’influències folk i rock, de tradició psicodèlica, en ocasions intimista i en d’altres atacant amb voracitat riffs i melodies èpiques.

El final de l’inici

Eren quarts de quatre de la tarda, recordo que vaig pujar al cotxe i vaig restar uns minuts immòbil abans d’encendre el motor. Havíem estat massa estona donant-li voltes a tot plegat, i a la fi ens vam acomiadar amb una abraçada i dos petons, de la mateixa manera que ho havíem fet cadascun dels dies d’assaig, concerts, dinars i sopars dels darrers anys.

Els “Suîte Momo” decidíem aturar-nos, la durada de la gravació del tercer disc que teníem gairebé enllestit, el ressò d’alguna que altre expectativa no acomplerta i el desgast en les relacions van acabar amb un “fins aviat” a la família, sense data clara de retorn, més enllà del dinar de Nadal.

Vaig engegar el cotxe, i tot just sortint del portal d’en Roc, a peus de la Talaia que vigila les esquenes dels vilanovins i ribetans, vaig començar a cantar una melodia que feia mesos recorria el meu cos sense adonar-me’n i que em menjava per dins esperant l’avís de sortida com una endormiscada solitària.

Aquella melodia es convertiria aquell mateix vespre en la part que li faltava a “Mentre escriguis contes”, una de les cançons que composa el primer disc de “Pares”, i tal com resa la lletra …

“vesteix-te de dol i plora,

tornar a començar no fa per covards,

desfés-te de tot i vola,

després del comiat, ja res no fa mal”.

 

… allò era el final, el final de l’inici de “Pares”.